Comentari de l'Evangeli trobada del 2 de Novembre 2014

COMENTARI A LES LECTURES DE LA MISSA DEL 22 DE NOVEMBRE DE 2014 AMB MOTIU DE LA TROBADA DE LAÏCAT XXI A LA PARRÒQUIA DE SANTA MADRONA. BARCELONA

Rm 8, 31b-39; Sl 26; Lc 5, 1-11

 

    "Ho van deixar tot i el van seguir". Les últimes paraules de l'Evangeli ens parlen de la crida. Tot el text ens va preparant per arribar a aquest final. Aquest és el tema: la crida de Déu.

    La crida de Déu és per a tothom. Déu ens crida a tots, homes i dones. Sí. Però... a què ens crida? Resposta ràpida i contundent: Déu ens crida a la felicitat, a ser feliços. I això s'aconsegueix si portem la nostra humanitat a la plenitud: ser plenament homes i dones, autèntiques persones humanes. Per això, anem forjant ara i aquí la nostra humanitat per aconseguir la felicitat ja des d'ara, tot i que sabem que la felicitat plena, l'autèntica humanitat, només l'aconseguirem quan veurem Déu cara a cara. Aquest és el destí universal que ens iguala a tots i que s'expressa en el baptisme: tots hi som proclamats sacerdots, profetes i reis.

    Cadascú porta a terme aquesta crida d'una manera diferent. En diem vocació. Vocació religiosa, vocació al sacerdoci, al ministeri ordenat. Tanmateix, mai parlem de vocació laïcal. El llenguatge comú ens enganya: els laics també tenim la nostra vocació, la de ser laics, o sigui, creients que viuen enmig del món la seva humanitat i la forgen amb ell, al seu costat; creients que viuen la fe en la casa comuna de l'Església; creients que viuen el seu diàleg amb Déu amb una veu pròpia.

   Cristians en el món, diu un dels eixos del nostre Congrés. Déu ens hi crida. Tanmateix, com vivim la nostra condició de cristians en el món? Crec que la imatge és la d'aquests missioners que s'incardinen allà on van. Deixeu-me parlar de Pere Casaldàliga, per posar només un exemple. Al Brasil, a Sant Fèlix d'Araguaia, viu com un més de la gent d'allà, enmig d'ells. I això és el que nosaltres hem de fer: ser un més dels homes i dones que lluiten cada dia per tirar endavant, que cerquen la felicitat. Ara bé, Casaldàliga va una mica més lluny i es posa al costat dels més pobres i desvalguts, a imitació de Crist que els curava i estava enmig d'ells. Aquest pas més és el que ens fa autènticament humans: el cristià sap que no aconseguirà mai la felicitat tot sol, és més, sap que la felicitat dels altres depèn també d'ell. I en aquesta sortida d'un mateix per ajudar el proïsme, oh meravella!, anem trobant la veritable felicitat. Val la pena deixar-ho tot per anar a l'encontre de l'altre, a l'encontre de Crist.

    Encetem un camí que no està exempt de tribulacions, angoixes, persecucions i perills, però que compta amb Déu, amb el seu amor. "Si tenim Déu amb nosaltres -diu sant Pau-, qui tindrem en contra?". I també diu que res ens podrà separar de l'amor de Déu. Per tant, si tenim Déu amb nosaltres, si sabem que som estimats per Déu, de què tenim por? Jesús ens diu: "No tingueu por". L'amor ho pot tot. Els cristians ho sabem, ho sentim i ho vivim.

   Acabaré tornant-ho a dir: val la pena deixar-ho tot per anar a l'encontre de l'altre, a l'encontre de Crist.

 

 


M. Mercè Sardà i Pons
Laïcat XXI

CONTACTA AMB NOSALTRES

e-mail

laicatxxi@gmail.com

punter

Amunt