Articles

Fulls Diocesans 2015

Concili Vaticà II (50è aniversari) III Congrés: L’Església, misteri de comunió i missió
Facultat de Teologia de Catalunya; 10 i 11 de desembre de 2014.
CONSTRUÏM UNA TEOLOGIA DEL LAÏCAT – prof. Salvador Pié (amb permís de l’autor per a Laïcat XXI)
…….


PERSPECTIVES: Cap una recuperació o construcció de la teologia del laïcat a partir de la seva pròpia “índole secular”
Hem de confessar que després de molts anys de reflexió i de pràctica eclesiològica, estem preocupats pel què està passant amb la teologia i, alhora, amb la pràctica concreta del laïcat a la nostra Església. En efecte, si un observa detalladament els tractats eclesiològics més rellevants d’aquest cinquanta anys, quedarà molt sorprès a l’observar que, o hi manca aquesta teologia, com passava ja amb el primer tractat postconciliar -no problemàtic teològicament- de Hans Küng (1967), on la teologia del laïcat es tractada en lletra petita amb poc més d’una pàgina i només referida als teòlegs laics en la història1. O, per altra banda més recentment, veure com la seva tractació es centra en els ministeris del laics en l’Església on la qüestió del laïcat desapareix i queda traspassada a la qüestió de la laïcitat com a categoria que qualifica la totalitat de l’ésser eclesial, tal com ho ha formulat en un dels tractats de referència de l’italià S. Dianich (2002) en que el laïcat es tractat en un capítol titulat simplement: “els ministeris dels laics”2.
Notem, però, que el més característic del Vaticà II, és parlar de “l’índole secular” del laic pròpia, tot i que no exclusiva, i és aquí on tenim quelcom de decisiu per a comprendre l’aportació específica de la secularitat peculiar dels laics i laiques, no sols en l’àmbit del seu compromís en el món, sinó també en la seva participació i corresponsabilitat en l’Església, com suggereixen LG 36 al parlar de “la funció real” dels laics, i LG 37, al tractar de “les relacions amb la jerarquia” on sempre es parla de la seva presència en el món. Aquesta orientació de marginació i oblit de l’“índole secular” del laïcat, evitant sorprenentment, tal com fa el CDC, la cita conciliar decisiva de LG 31 al descriure la identitat del laic, ha comportat un capgirament de

1 La Iglesia, Barcelona 1968, 449s.
2 Trattato sulla Chiesa, Brescia 2002, 390-417 (“I ministeri dei laici”). 



la preocupació tot orientant-se vers el qüestió de l’atribució als laics de competències del ministeri ordenat i ha posat en marxa un subtil procés de subordinació –no llunyà d’un cert estil clerical-, que altera o almenys menysvalora l’aportació pròpia dels laics com a “Església en el món”. Amb raó la ChL recorda de nou aquesta índole secular qualificada justament com a “modalitat” a l’afirmar amb força que “la comuna dignitat baptismal assumeix en el fidel laic una modalitat que el distingeix, sense separar-lo, del prevere, del religiós i de la religiosa. El Concili Vaticà II ha assenyalat aquesta modalitat en l’índole secular. ‘El caràcter secular és propi i peculiar dels laics’” (nº15).
Tot i amb tot, és veritat que el Concili no va pretendre definir formalment aquesta índole secular, però això no vol dir que es pugui interpretar de manera purament sociològica. De fet, el net predomini dels textos conciliars sobre l’índole secular a LG, AA i AG, sembla recolzar el seu caràcter clarament teològic i eclesiològic. Hi ha, a més, no solament una insistència, sinó una neta prevalença dels textos referits a l’índole secular, sobre aquells que tracten de la participació sagramental als tres munera de Crist, dels quals només dos concerneixen directament als laics (cf. LG 31; AG 15). Més encara, a la LG s’afirma que fins i tot l’anunci de l’Evangeli, és a dir, la funció profètica exercitada pel laic amb el testimoni de vida i amb la paraula, adquireix una certa nota específica i una particular eficàcia pel fet d’ésser realitzada en les comuns condicions del segle (cf. LG 35), i alhora també s’afirma més endavant, que els pastors ajudats de l’experiència dels laics –que viuen en el món- poden judicar amb més claredat i oportunitat tant les coses espirituals com les temporals (cf. LG 37). De fet no podria ésser altrament, afegeix LG 36, ja que el laic té una única identitat, ja sigui com a membre de l’Església, o ja sigui com a membre de la societat.
Notis que l’especificitat del caràcter secular no deriva del fet sociològic de viure en el món, sinó que consisteix en el fet, que té conseqüències teològiques, de que el laic és cridat a viure la seva missió en el món assumint les condicions estructurals de las vida comunes a tots els homes. I és en aquest marc que volem, de forma un xic nova, tot i que modesta, encara que relativament convençuda, ja que és una qüestió absent en els manuals, com és la d’aproximar-nos a descriure aquesta “índole secular” a partir dels seus tres valors personals i de les seves dugues dimensions que la configuren.

 



Per una banda, primer com a valors personals podem considerar els següents: la propietat privada; el matrimoni o la solteria; i la llibertat d’organitzar la pròpia existència; per altra banda, i en segon lloc, com a dimensions: la presència cívic-política i la corresponsabilitat eclesial. D’aquesta forma l’índole secular queda dibuixada per la significativitat dels tres primers valors com són la propietat, el matrimoni, i la llibertat ja que precisament la renúncia voluntària a aquests tres valors personals comporta l’opció per la pobresa, l’opció pel celibat/virginitat i l’opció per l’obediència, propis de les Institucions de Vida Consagrada i també, exceptuant la pobresa, dels preveres diocesans.
Respecte a les seves dues dimensions que les configuren, per bé que no siguin exclusives, cal tenir present la importància dins de l’índole secular de la presència cívico-polític, que té moltes modulacions possibles: des de l’inicial consciència a la més compromesa, a partir de valor de la llibertat pròpia del laïcat que no es habitualment possible als preveres, als religiosos i a les religioses. Finalment, apareix la corresponsabilitat eclesial, compartida amb tots els batejats, però exercida a diversos nivells, com les celebracions dels sagraments, particularment l’Eucaristia, en els diversos serveis pastorals (litúrgia, catequesi, càritas, moviments apostòlics de laics...), en la participació als consells pastorals i organismes pastorals (parroquials, diocesans...) i viscuda de forma pròpia pels laics a través de la seva índole secular que possibilita una modulació secular característica ben descrita per LG 35 així: “aquesta evangelització (dels laics) pren un caràcter específic i una particular eficàcia perquè es realitza dintre les condicions ordinàries del nostre món”3.
Arribats a aquesta proposta d’anàlisi de l’índole secular, ja es pot endevinar que la teologia del laïcat s’ha de construir a de partir dels dos eixos claus proposats a LG 31: 1) la condició de cristià batejat; 2) i l’“índole secular” com la seva “modalitat” (ChL, 15), pròpia del laïcat. En efecte, el primer eix, la condició de cristià batejat, comporta prendre’s seriosament especialment la primera part de la Lumen gentium, sobre el Poble de Déu: amb la teologia i

3 Cf. la insistència –quasi única en la teologia recent del laïcat- d’E. Corecco sobre l’índole secular dels laics en els seus diversos articles dins, Ius et Communio II, Lugano 1997, especialment la “Sezione V. I fedeli laici”, 249-345, així com en la seva intervenció en el Sínode sobre els laics segons, G. Caprile, Il Sinodo dei vescovi. Settima assemblea generale ordinaria (1-30 ottobre 1987), Roma 1989 (2.X.1987); cf. la síntesi de J.-L. Serrano, Palabra, sacramento y carisma. La eclesiología de E. Corecco, Roma 2012, 114-131.



espiritualitat del baptisme, del sacerdoci comú, del sensus fidei – amb un recent Document de la CTI del 20144, molt significatiu- que fa que en l’Església no hi ha hagi súbdits sinó subjectes vius, tots ells amb la plena igualtat en el Poble de Déu (cf. LG 32), articulada amb el servei del ministeri pastoral, sigui episcopal com, sobretot, presbiteral (cf. LG 24).
És aquí on cal notar la importància de resituar bé el ministeri pastoral en la seva relació amb el laïcat, aprofundint amb cura la seva identitat clarament “diaconal” tan ben dibuixada a LG 24, però que a nivell canònic i pastoral continua “forjada no segons la potestat bíblica del deixeble, apòstol i pastor, sinó segons el model ‘secular’ d’autoritat”, afirma amb raó W. Kasper5. De fet, quan la teologia del ministeri pastoral ordenat ha forjat l’afinada fórmula d’“ontologia relacional”, represa darrerament a la Pastores gregis, nº446, per a descriure la seva realitat profunda diaconal, resta clar que no es col.loca per damunt dels batejats sinó al seu servei. Però, a la pràctica i en la legislació canònica el prevere és vist com l’autoritat de forma similar al món civil i els laics els súbdits, expressió que no s’adequa a la condició baptismal que fa dels cristians subjectes i no súbdits en l’Església. D’aquí que s’hagi de subratllar que sense una recol.locació aprofundida del ministeri pastoral com a servei, no purament funcional sinó ontològic, però diaconia i no autoritat, en clau d’un cert i desitjable ordo comunionis, serà quasi bé impossible reconstruir una teologia del laïcat amb les seves conseqüències pràctiques en la vida eclesial.
Assumit aquest primer punt sobre base baptismal de Poble de Déu en la condició laïcal, cal articular particularment els tres valors personals que configuren de forma pròpia l’índole secular. Així, per una banda, la propietat privada queda interpel.lada fortament per la dimensió social indefugible de tota propietat individual, així com per l’opció preferencial pels pobres exigible a tot cristià. En efecte, com diu el Catecisme de l’Església Catòlica “el dret a la propietat privada, adquirida o rebuda de manera justa, no aboleix la destinació original de la terra al conjunt de la humanitat” (nº2403), per aquesta raó, “els propietaris dels béns se n’han de servir amb temprança i han de reservar la part millor pel malalt i el pobre” (nº2404). Per això, cal repetir com el papa Francesc que “els més favorits han de renunciar a alguns drets seus per posar

4 Documents d’Església nº1050 (2014) 604-634; cf. edició amb comentaris de S.-R. Bonino, secretari de la CTI, Le “sensus fidei” dans la vie de l´Église, Paris 2014, 109-138.
5 “Lo permanente y lo mutable en el primado”: Concilium 108 (1975) 165-158.175.
6 “Una ontología relacional”, a A. Gerken, Teología der la Eucaristía, Madrid 1991, 205-217.206; Pastores gregis nº 44, parla de “la diferència ontològica i funcional” entre el ministeri pastoral episcopal i la resta de fidels.



amb major liberalitat els seus béns als servei dels altres” (EG 190, tot citant Pau VIè).
En segon lloc, el matrimoni amb la família es situa en un lloc eclesial decisiu en la vida del món i de l’Església amb la qualificació del Concili Vaticà II com a “església domèstica” i amb tots els desafiaments que això comporta i que el Sínode de Bisbes del 2014 ha posat de relleu al concloure que “l’anunci de l’Evangeli de la família constitueix una urgència per a la nova evangelització” (Relació final, nº29). En efecte, ja recordava el Vaticà II que “els esposos tenen la vocació pròpia: ser l’un per l’altre i envers els fills, testimonis de la fe i de l’amor de Crist... i proclamar el Regne de Déu” (LG 35) i per aquesta raó afirmava que “la família és una escola d’humanitat” (GS 52).
En el cas de la persona soltera cal tenir present la importància de la seva relació d’amistat amb els altres que es caracteritza per la recíproca no dependència, per la no exclusivitat, per la seva autonomia afectiva i pel seu amor de benvolença, descripció clàssica de l’amistat, que fa possible la pròpia realització tot volent el bé de les persones amigues. En aquest context, un abat cistercenc del s. XII, conegut com el teòleg de l’amistat, afirmava que “Déu és amistat”7. No sense raó la tradició judeo-cristiana, reflectida en el Vaticà II, a més de parlar de l’amor de Déu en clau esponsorial a LG 6 (cf. Ct.; Os; Jer; Is 54; 62; Sal 45; 2Cor 11,2; Ap 19, 7; 21,9...;), ho fa també en clau d’amistat el Vaticà II a l’afirmar que “mitjançant la Revelació Déu invisible parla als homes com a amics” (DV 2; amb les cites d’Ex 33,11; Jo 15, 14-15; Bar 3,18).
En tercer lloc, la llibertat d’organitzar la pròpia existència, ja que “Déu va deixar l’home a les mans de la pròpia decisió” (Sir 15,14). Aquesta llibertat pròpia del laïcat comporta dues dimensions correlatives per a la seva realització cristiana. La primera de totes elles és l’exigència d’una ètica de la responsabilitat d’aquesta llibertat, capaç de poder donar una resposta, responsable, és a dir, que “doni resposta” sobre les raons de les pròpies opcions de vida concreta que un fa i de la que un participa. La segona dimensió correlativa és l’exigència de comunió eclesial per a tot cristià, que és diversa de la promesa d’obediència dels preveres i del consell evangèlic de l’obediència de la Vida Consagrada, ja que parteix d’una opció vital per la qual pot organitzar la pròpia existència a partir del més bàsic de l’ésser cristià que és: acollir la Paraula de

7 Aelred de Rievaulx, De spiritali amicitia: PL X 195:670.



Déu i celebrar els Sagraments tot estant en comunió viva amb el ministeri pastoral, tal com LG 13-17 explicita referint-se a les condicions necessàries per a pertànyer a l’Església. Aquesta comunió eclesial té una particular referència a la llibertat en l’Església per a exercir la col·laboració amb els pastors que recorda així LG 37: “els laics han d’exposar als pastors les necessitats i desigs, amb aquella llibertat i confiança que escau a fills de Déu i a germans en Crist”.
Per tant, construir una teologia del laïcat és tant fer una teologia i espiritualitat del Poble de Déu al qual es pertany pel baptisme, com fer una teologia i espiritualitat de les cinc coordenades de l’índole secular amb el seus tres valors personals de propietat privada, matrimoni/solteria i llibertat per organitzar la pròpia existència, units a les dues dimensions que comporten la condició cívico-política i la corresponsabilitat eclesial. Notem, no cal dir-ho, que aquestes cinc condicions que hem proposat per a desgranar l’índole secular, que aquí només hem indicat molt succintament, comporten un notable desplegament de reflexions teològiques també morals i pastorals correlatives a cadascuna d’elles, totes les quals haurien d’acompanyar-les per a construir una vertadera i ben sòlida i realista teologia del laïcat.
Com a complement d’aquesta reflexió anotem de nou la significativitat eclesiològica de l’articulació del laïcat a l’entorn de les parròquies i de la diòcesi, més que no pas a l’entorn d’un carisma fundacional, com a xarxa diocesana de laics que viuen plenament la seva “índole secular”, en la línia de la millor intuïció de l’anomenada Acció Catòlica –o amb altres noms-, com a xarxa, moviment o federació la qual es faci càrrec de manera estable i articulada les opcions pastorals de la pròpia Església diocesana i de la seva missió com a “cristians laics, Església en el món”.
Per a concloure, desitgem que aquestes pistes modestes que hem presentat interpel·lessin per aquesta desitjable construcció d’una teologia del laïcat emmarcada en la del Poble de Déu i ancorada en la seva particular arrelament en el món, com a cristians laics i Església en el món. Tot, com a intent de recepció i d’actualització d’una de les afirmacions conciliars més decisives sobre el laïcat quan afirma amb força allò que voldríem que fos una viva realitat després del cinquanta anys del concili Vatocà II al recordar que: “l’Església no està vertaderament fonamentada, no viu plenament, ni és signe perfecte de Crist entre els homes, si, junt amb la Jerarquia, no existeix i treballa un laïcat autèntic” (AG 21).+++

CONTACTA AMB NOSALTRES

e-mail

laicatxxi@gmail.com

punter

Amunt