Consells pastorals, encara

 

LaicatXXI-132

 

 Congrés LAÏCAT XXI

Aportació / Debat: CONSELLS PASTORALS, ENCARA

Monestir de Poblet, 3 d’octubre de 2015

 

1. Introducció

L’objectiu darrer d’aquest taller és poder debatre amb un diàleg franc i serè sobre els consells de pastoral a tots els nivells en la vida pastoral de l’església, i veure’n la necessitat i les possibilitats en les circumstàncies d’avui. Aquest objectiu va fer que en el programa es marquessin tres moments concrets per a arribar-hi. Els tractarem en ordre invers a com estaven enunciats, perquè es posava en primer lloc el gran objectiu que hem citat quan en realitat ha de ser el punt d’arribada.

Així doncs, parlarem primer del pas que es va produir en la vida eclesial de la col·laboració que es demanava al laics, és a dir, de que aquests actuessin sempre i només per delegació del ministre ordenat, a la participació molt més plena en la missió pastoral. Després ens mirarem els consells pastorals com a llocs on exercir la corresponsabilitat, tant per part dels laics i laiques com dels ministres ordenats. I acabarem deixant el màxim de temps al debat sobre els consells pastorals, encara. Mirarem d’arribar en la mesura del possible a algunes conclusions que puguin ser ben operatives per a cadascun de nosaltres.

No volem deixar de recordar que en el nostre context eclesial la darrera documentació que tenim sobre els consells pastoral són els textos del Concili Provincial Tarraconense de l’any 1995, després del qual van sortir els Directoris de la parròquia i de l’arxiprestat elaborats pels Bisbes de Catalunya i publicats l’any 2001. Allà hi tenim la darrera documentació i al seu contingut ens remetem en aquesta aportació.

 

2. El pas de la col·laboració (o la delegació) a la participació en la missió pastoral

En altres espais d’aquest mateix congrés es parla a fons de la missió pastoral en l’església. Deixem ben apuntat aquí que la missió pastoral confiada per Déu a la seva església se xifra en tres gran ministeris o serveis: el de la Paraula, el del Sagrament i el de la Caritat, tot i que els podem anomenar amb noms diversos. Aquest tercer àmbit, el de la caritat, sovint s’anomena també com el de la comunió i en ell s’hi inscriu aquella acció que es porta a terme per governar l’església, ja que aquest govern només es pot fer des de la caritat i, per tant, en comunió. No és estrany que aquestes funcions s’hagin atribuït en el curs de la història al ministeri ordenat en l’església, bisbe, preveres i diaques. O millor encara; que s’hagin circumscrit de manera quasi exclusiva al ministeri episcopal en el qual es focalitza tota la missió pastoral en l’àmbit de la diòcesi a ell confiada.

No es tracta pas ara d’aprofundir més en aquests conceptes, sinó només de deixar-los apuntats per a poder situar bé els òrgans de govern necessaris per a dur a terme aquesta missió pastoral. I és que en el fons, malgrat els processos d’absorció de tota la missió pastoral en tots els seus serveis en el ministeri ordenat, al llarg de la història sempre hi ha hagut per part dels laics col·laboració en aquesta missió encomanada al ministeri ordenat de la manera que sigui i en la mesura que sigui. En alguns moments fins i tot s’han establert institucions com a necessari control a un poder que podria ser excessivament absolut. És així, per exemple, en els canonges dels capítols catedrals en relació al bisbe diocesà.

Quan aquí en el títol d’aquest apartat hem marcat un “pas” essencial que va de la col·laboració a la participació dels laics en la missió pastoral eclesial, estem parlant del pas que es dóna en la situació d’abans del concili Vaticà II a després. Abans –genèricament parlant– el laic en l’església feia coses pastorals per delegació del ministre ordenat, prevere o bisbe. Fins i tot quelcom d’això passava en la concepció del ministeri ordenat; semblava que el prevere actuava per delegació del bisbe i prou, i s’arribava fins i tot a dir que passava quelcom semblant en la relació del papa als bisbes. Ara això no és objectiu aquí perquè es tracta de parlar dels laics, però val la pena deixar-ho ressenyat.

Abans, doncs, hi havia “juntes” a les quals el bisbe en l’àmbit diocesà, o el rector en el seu àmbit normalment parroquial, confiava alguna missió perquè actuessin en nom d’ell. És cert que s’havia arribat a l’Acció Catòlica com a exponent màxim on aquesta participació es va fer cada vegada més evident i efectiva, i això preludia el que vindrà després. És tot el tema dels moviments especialitzats.

El Vaticà II dóna o, més ben dit, retorna al laic el paper que ha de tenir en la missió pastoral en l’església. Altres ponències ho tracten a fons. Deixem ben clar que el laic té un paper en la missió pastoral de l’església per dret, perquè deriva del baptisme, que és el que dóna la gran dignitat de fill de Déu i membre de l’església, cridat a fer present l’evangeli en el món. Per això no només fa coses en la missió pastoral per delegació, és a dir, perquè el bisbe o el prevere li ha demanat i confiat, sinó que de la missió pastoral, que es presencialitza en el ministre ordenat, el laic en participa per dret. És cert que al ministre ordenat li correspon una missió i una responsabilitat pròpies, de guiatge en nom del Bon Pastor al qual fa present, i també és cert que el laic té el seu propi àmbit d’actuació i de presència en el món. Tot plegat és, com dèiem, el pas de la delegació –o la simple col·laboració–, a la participació.

Això el que fa és posar sobre la taula el paper del ministre ordenat en la pastoral i condueix a la reflexió sobre la identitat del mateix ministeri ordenat. I en general fa reflexionar sobre la missió pastoral de l’església, ad intra ad extra, en les dues vessants que seran fonamentals. Segur que aquesta reflexió omplirà la teologia d’aquest començament de segle. En el fons, aquest és el nus de la qüestió. Perquè la participació del laic en la missió pastoral depèn de la manera d’entendre el ministeri ordenat i sobretot de la manera d’exercir-lo. Va ser el títol d’un document molt bonic del Consell del Presbiteri del Bisbat de Vic: Una nova manera de ser prevere i de fer-ne. I, és clar, també depèn de com el laic es posicioni davant d’aquest ministeri considerat de manera tan jeràrquica en la història o en els mateixos documents del Vaticà II.

De com s’entenguin a si mateixos els ministres ordenats per una part, els laics i laiques per l’altra, i la relació entre ambdós, en surten comunitats que esdevenen prou diferents. I parròquies que prenen fesomies ben diferents. I bisbats diferents. I fins i tot la mateixa Església és entesa de manera diferent. Només cal tornar a fer presents els gestos i les paraules del papa Francesc a l’inici del seu ministeri petrí i reflexionar sobre la teologia a la qual responen. No són pas gestos fets perquè sí. Els escrits que han vingut a continuació refermen aquesta mateixa idea. I no és que sigui quelcom de novetat del pontificat actual sinó que ja ho era en particular en la petició de Joan Pau II a la Ut unum sint, demanant que se l’ajudés a exercir el ministeri de Pere de manera que fos realment ministeri de comunió i no servís pas mai més de motiu divisió sobretot en el diàleg ecumènic. I cal pensar també en el grup de vuit –després nou– cardenals que el papa Francesc ha volgut constituir just des del començament i donar-li un paper rellevant, d’un cert govern col·legial i/o corresponsable, sense que per això la seva figura ministerial es vegi enxiquida.

És cert, doncs, que amb el Vaticà II es passa a una eclesiologia de comunió, per dir-ho amb l’expressió que ha fet fortuna. La recepció d’aquesta eclesiologia es produeix en diversos graus, amb tota la lògica. “Només estem a 50 anys!”. Encara cal aprendre’n molt!

 

3. Els Consells com a llocs on exercir la corresponsabilitat, dels laics i laiques i dels ministres ordenats

Una vegada posats els principis teològics derivats d’aquesta eclesiologia de comunió, cal articular la manera com es pot fer efectiva la col·laboració que s’ha obert. Perquè ja no es tracta només de ser responsables en la missió pastoral per part de tots. Això ja hi era abans del concili. Es tracta de fer un pas més i de començar a ser “corresponsables”. Aquest concepte és nou, i el que vol és indicar que, essent cadascú plenament responsable de la seva part –només faltaria!–, se senti a l’ensems responsable del tot; i responsable vol dir “capaç de respondre”. Això és la comunió. És a dir, la corresponsabilitat és la manera de fer visible i operativa la comunió per tal que aquesta no sigui una paraula buida o una possible teoria més o menys bonica, sinó que tingui repercussió clara en la pràctica, que vol dir en la manera de ser i de fer de l’església.

Això s’ha d’articular en unes estructures noves, que permetin exercir una actitud també nova. Per tant, després del concili es passa de les juntes al consells. Del fet del “control” a l’autoritat, a la “participació” en la mateixa autoritat.
I això a tots els nivells. En el de l’economia l’existència del consell està “manat” pel Codi de Dret Canònic del 1983, de manera que hi ha de ser obligatòriament per mirar d’exercir un control prou rigorós en els temes econòmics i de patrimoni de manera que no quedin al lliure albir d’un poder exercit potser de manera excessivament individual. En els altres camps està “recomanat”; ara veurem per què.

Mentrestant cal fixar-se bé en què els consells creats després del concili són consultius, com de fet ho indica el seu mateix nom. Els d’economia representen una mena d’excepció per la capacitat de control que han de tenir. Quan ens preguntem per què “només” són consultius, a veure si no es podria passar ja de ser consultius a ser deliberatius, tornem a entrar en el nucli del ministeri ordenat. És la reflexió que creiem que s’ha de dur a terme o que ja s’està duent a terme.

Algunes coses –és cert!– han de quedar reservades al ministeri ordenat perquè tantes coses en l’església no es poden regir per la norma només democràtica, i cal deixar sempre espai a l’Esperit de la comunió que n’ha de ser el veritable protagonista; en el fons aquesta és la missió delicada que li correspon al ministeri, perquè per altra banda, el mateix Esperit s’expressa també a partir del sensus fidei, és a dir, del sentit de la fe dels fidels. Aquesta és la deliberació que continua estant reservada al ministre ordenat, particularment al bisbe. Però no podem deixar de recordar aquella màxima que expressava un bisbe quan deia que quan ha demanat consulta a un consell ha de tenir raons molt poderoses i capaces de ser explicades i compreses per a decidir el contrari del sentit de la consulta que ha fet. No es volia trobar – deia– anant contra el parer de l’Esperit manifestat en la consulta al poble fidel.

És així com a nivell diocesà ha d’estar obligatòriament constituït el consell d’economia, i el col·legi de consultors, mentre que el consell de pastoral diocesà és recomanat. Recordem que abans només hi havia capítol de canonges i prou. A nivell de parròquia també està manat el consell d'economia i recomanat el consell de pastoral. Com que les realitats, però, són tan diverses es deixa que en cada situació s’estableixi la manera d’exercir aquella comunió de manera corresponsable i ho articuli de la millor manera possible. Així es poden donar des de formes totalment deliberatives a fórmules que no arriben a ser ni consultives. I es pot arribar fins a la negació del mateix consell o a les estructures semblants que es poguessin fer servir, i retornar així a una mena d’exercici del poder quasi absolut per part del ministre ordenat. Tenim, és cert, la greu dificultat que la majoria de les persones que haurien d’empènyer el funcionament dels consells, preveres i laics, només han estat preparades per a la situació anterior al concili. I fer funcionar els consells per tal que siguin operatius reclama unes tècniques determinades que no sempre són fàcils.

Aquí és on s’inscriu el Concili Provincial Tarraconense i els Directoris de la parròquia i de l’arxiprestat que en van sortir com dèiem al començament. Continua essent la darrera reflexió en el nostre context per ajudar a anar perfilant què i com han de ser els consells de pastoral.

 

4. Debatre sobre la necessitat dels Consells de Pastoral, sobretot en la situació d'avui

A tot el que s’ha dit, cal afegir-hi una dada en la situació d’avui i és la crisi de vocacions al ministeri ordenat. Tant de bo aquesta situació no enterbolís per res els passos que cal anar fent per anar afermant el funcionament corresponsable a partir dels consells en la vida pastoral de les nostres esglésies.

Més aviat la situació d’avui ha de fer veure la màxima necessitat dels consells i del seu funcionament. I hauríem d’aprendre a “no cremar-nos-hi” ni defallir si l’experiència no és bona, cosa que pot passar i tots sabem que ens passa o ens ha passat.

En canvi cal preguntar-se amb tota la corresponsabilitat com ho podem empènyer en les circumstàncies d’avui. Perquè la pastoral demana sempre la creativitat per a superar les dificultats i fer-se present en el món amb el llenguatge i la vida de l’evangeli.

L’experiència personal de participació en consells ens ha d’ajudar a fer-hi veritable reflexió. I des d’ella fer créixer el debat i retornar enriquits per un aclariment de teoria i un coneixement de moltes experiències pràctiques feliçment reeixides.

Consells pastorals, encara? Doncs, SÍ! No fer-ho representaria retornar a situacions passades i superades, d’una església que ja no seria evangelitzadora en el nostre món ni tan sols en ella mateixa, ja que reclama per dret propi la participació en la mateixa evangelització. Els consells han de ser-ne l’articulació necessària i imprescindible.

CONTACTA AMB NOSALTRES

e-mail

laicatxxi@gmail.com

punter

Amunt